dissabte, 28 de juny del 2008

Qui vol, pot

5 comentaris:

Ferdinand ha dit...

Benvingut al meu bloc, o hauria de dir benvingut el teu comentari. M'ha fet il·lusió saber que tinc un noi/noia, dona/home que des de l'anonimat em segueix i un bon dia ha decidit no tan sols seguir-me sinó que fer-m'ho saber. És una sensació fantàstica. Gràcies.

I ara bé el comentari d'aquest vídeo que en el seu moment ja vaig trobar genial. Em va frapar, un Kerouac en potència i amb petits inconvenients. Jo no vaig en cadira de rodes, bé, quan em canso si, perquè no em puc cansar, sóc coix, i moltes vegades em recolzo en aquest fet per deixar de fer... m'agradaria tenir un pulsim de la seva vitalitat, perquè he tingut la oporunitat de viatjar gairebé cada any i reconec que és el millor del món. Hauria de posar-me en contacte amb aquest jove i passar-ho tant bé com ell i amb ell; sóc adice als viatges.

Una salutació.
Gulchenruz

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

senzillament brutal, ja ho habia vist i m'agrada haber trovat un blog que en parli, felicitats!!

Anònim ha dit...

Mare... no ho havia vist... però la valentia d'aquest nano és impressionant... n'hauriem d'aprendre, gràcies és tot un homenatge...

Xarnego ha dit...

El vaig veure al programa del club tv3,
i no donava crèdit al que explicava el “nano”,
quina empenta te.

Salutacions, et llegeixo

xirly ha dit...

A mi, el que em va impactar va ser que tot fós tan fàcil, tan natural. I ja no només haver-se'n anat tots aquests anys, sinó deixar d'anar un any a la universitat per madurar tot veient món. Envejo, ben sincerament, aquesta valentia.