divendres, 23 de desembre de 2011

A cop (ràpid) de pedal


Vist a Fogonazos. Segons el que diuen els comentaris, els altres ciclistes queien dues o tres vegades cada tongada.



Simplement una follia.

divendres, 2 de desembre de 2011

El tacte com a ull

Petita introducció al món dels sordcecs a través d'un reportatge de Juan José Millás.

http://www.elpais.com/videos/sociedad/sordoceguera/Millas/elpepusoc/20080201elpepusoc_1/Ves/

dijous, 3 de novembre de 2011

Post-Sadam



Son of Babylon

Deixats de la mà de Déu

http://www.youkioske.com/prensa-espanola/la-vanguardia-1-noviembre-2011/

Pàgina 56 per a llegir la Contra

"Primero el ser humano, luego el dinero".

Sobre la tasca d'una associació que ajuda als malalts mentals a l'Àfrica Subsahariana.

divendres, 21 d’octubre de 2011

El dia després

http://fotos.lainformacion.com/espana/asi-reflejan-los-medios-el-fin-de-eta_F_9mWEha5Nft8ahAUDC5u0E3/

dimarts, 18 d’octubre de 2011

dissabte, 24 de setembre de 2011

La complexitat de la ciència en 500 paraules




Cien preguntas sobre la ciencia - Isaac Asimov

Este volumen recoge las respuestas dadas por ISAAC ASIMOV a las preguntas formuladas por los lectores de la revista norteamericana Science Digest. ¿Qué hay más allá del universo?, ¿qué es un agujero negro?, ¿por qué la Luna nos muestra siempre la misma cara?, ¿en qué consiste la teoría de la relatividad de Einstein?, tales son algunas de las cuestiones planteadas en CIEN PREGUNTAS BÁSICAS SOBRE LA CIENCIA, que Asimov responde con su habitual precisión, en su afán por divulgar el conocimiento científico entre el gran público.

Fnac.es

dimecres, 7 de setembre de 2011

És la llengua o és una altra cosa?

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense."


Ovidi Montllor (cantautor valencià 1942-1995)

dilluns, 15 d’agost de 2011

Humanitat





Tras la exitosa edición de Bajo los cielos de Asia, libro de corte autobiográfico de Iñaki Ochoa de Olza, Saga Editorial publica ahora una obra que refleja todos los detalles de la impresionante operación con la que se intentó salvar su vida en 2008. El título, Los catorce de Iñaki, se refiere tanto al número de ascensiones a ochomiles que había conquistado el himalayista navarro como al de escaladores de renombre mundial que no ahorraron esfuerzos y sacrificios para rescatarle tras haber sufrido un derrame cerebral. Todo comenzó el 19 de mayo de 2008 en la Arista Este del Annapurna, cuando Iñaki Ochoa de Olza se desvaneció a 7.400 metros de altura. La única persona que le acompañaba, su amigo rumano Horia Colibasanu, llamó por radio pìdiendo auxilio, y a partir de entonces se inició una operación de salvamento épica, en la que se volcaron esos catorce himalayistas y decenas de personas más en Nepal y otros países del mundo. Todas lucharon desesperadamente contra el reloj para intentar bajar a Iñaki de una altura casi imposible en una de las montañas más salvajes, bellas e inaccesibles del planeta. Los catorce de Iñaki, escrita por el periodista Jorge Nagore, amigo de Iñaki e integrante del grupo que coordinó desde Pamplona la operación de rescate, cuenta la historia de esos cinco días de mayo en los que se actuó contra la lógica y el destino. Es la crónica de una extraordinaria historia de solidaridad impulsada por el impacto que Iñaki Ochoa de Olza causó en cuantos le conocieron durante una vida plena, feliz y propia por la que peleó hasta el último instante.

(Info extreta de www.fnac.es)

dilluns, 8 d’agost de 2011

Qui vol, pot

http://www.tv3.cat/videos/3650790/Lesclerosi-multiple-conquereix-el-Kilimanjaro

dissabte, 30 de juliol de 2011

El preu de tenir aquest cervell

¿Por qué encoge nuestro cerebro?
29/07/2011 Antonio Martínez Ron

Sabemos que el cerebro humano se atrofia y pierde facultades con los años, pero ¿sucede lo mismo en todas las especies? Un estudio comparativo con cerebros de chimpancés demuestra que somos los únicos primates que sufren este desgaste. Tener cerebros más grandes y vivir más años podría tener un precio para nuestras mentes.


Per seguir llegint, aquí.

Uniforme

Se propuso una vez en el Senado que los esclavos se distinguieran de los libres por el vestido; inmediatamente se vio el peligro que amenazaba si nuestros esclavos empezaban a contarnos [y descubrían hasta que punto superaban en número a la población libre]

Sobre la clemencia 1.24
Séneca (filòsof 4 aC-65 dC)

Guernika - Picasso



Per saber la història i el simbolisme del quadre, aquí.

Vies de comunicació

Abans de disparar haig de veure la fotografia, si no, ja no val la pena disparar.


El resultat de la fotografia ha de ser el mateix que el de la narració escrita.


Francesc Català-Roca

(Fotògraf 1922-1998)

dimecres, 6 de juliol de 2011

Per fer fredar

Tim Guénard, apicultor, acoge a personas que sufren

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet

"Una mirada amable puede cambiarte el destino"

Per llegir La Contra, aquí.

dilluns, 23 de maig de 2011

Iván de la Peña


Un mag del futbol que el seu cos no ens ha deixat veure en el seu màxim esplendor.

dimecres, 11 de maig de 2011

dimecres, 27 d’abril de 2011

dissabte, 16 d’abril de 2011

Superació




Catorce veces ocho mil de Edurne Pasaban: La alpinista que tocó el cielo con sus manos. Edurne Pasaban ha sido la primera mujer en el mundo en coronar las catorce cimas más altas del planeta. Una proeza sin igual al alcance de muy pocos. En Catorce veces ocho mil, la montañera narra su experiencia en las cumbres siempre al límite de sus posibilidades. Ésta es una historia de amor por la montaña, de pasión por el alpinismo y de perseverancia y superación personal que seducirá a todo tipo de lectores. Esfuerzo y concentración, preparación y renuncias. La alpinista vasca sabe de lo que habla cuando relata su experiencia en el cielo del mundo. Galardonada recientemente con la Medalla al Mérito Deportivo, Pasaban confiesa en este libro qué significa remontar a pie los picos más altos de la Tierra, donde a pesar de trabajar siempre en equipo, alpinista y montaña crean una única y especial relación, una experiencia siempre al límite de sus posibilidades que obliga a a plantearse profunda y sinceramente las preguntas más trascendentales sobre uno mismo. Un desafío. Una lucha por lo inexpugnable que Pasaban ha superado con liderazgo, entrenamiento físico, pasión y capacidad de trabajo.


Tret d'aquí.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Dolor

"Me gustan mucho las cosas, la vida, la gente. No quiero que la gente muera. No tengo miedo de la muerte, pero quiero vivir. El dolor no, eso no lo soporto."


Frida Kahlo (pintora mexicana 1907-1954)

dimecres, 23 de març de 2011

Més a prop de la terra que del cel (que alguns creuen)

PENSANT-HO BÉ

Els clubs del Pare Manel

AGUSTÍ FANCELLI 17/03/2011 El País

Pertanyo al mateix club que el Pare Manel, el Club Natació Barcelona. De fet, tenim les taquilles al mateix rengle del vell vestuari T-4, on encara el fuster et posa un prestatge de més a l'armari si el demanes. La taquilla del Pare Manel és diferent de totes les altres. A la porta no hi té adhesius descolorits de pneumàtics d'automòbils o d'alguna campanya electoral de fa anys. Ell hi té els telèfons on pots trobar-lo si l'has de menester i un avís que diu que si portes roba vella pots deixar-la allà mateix, que ell ja la recollirà quan hi passi. La taquilla del Pare Manel no té pèrdua: quan un soci d'un altre vestuari arriba preguntant on és, no hi ha membre adscrit al T-4 que no li sàpiga indicar.

Però el Pare Manel i jo pertanyem de fet a un altre club encara més antic que el centenari de la Barceloneta: l'Església catòlica. Bé, un servidor, batejat i confirmat, de fa temps que no es manté al corrent del pagament de quotes, però tampoc no ha sentit mai la necessitat de donar-se de baixa. En canvi, el Pare Manel és ministre actiu d'aquest club des de la meitat de la dècada dels 70, hi està implicat fins al moll de l'ós. A través de la fundació que porta el seu nom —reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de Barcelona—, és un home dedicat al servei dels més necessitats als barris de Verdum, Trinitat i Roquetes, i també dels presos. Ara acaba de publicar-se una biografia seva, Pare Manel, més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), del periodista Francesc Buxeda, que està a l'origen que l'Arquebisbat de Barcelona el vulgui fer fora d'aquest club per la poc contemporitzadora via de l'excomunió. Resulta que el Pare Manel explica al llibre que va ajudar econòmicament una menor a avortar. No he llegit el llibre, però sí que vaig sentir el Pare Manel ampliar per ràdio algun detall sobre aquesta qüestió, com ara que ell mateix, temps enrere, havia oficiat el funeral d'una nena de 14 anys de Roquetes que havia mort avortant en condicions infrahumanes. No va voler reviure l'escena. És el que té oficiar a peu de carrer i obrar en conseqüència.

Groutxo Marx va dir allò que mai ingressaria a un club on l'acceptessin com a soci. Un argument contundent per no posar mai més els peus a cap club. Tan contundent com que facin fora d'un club un tipus ben parit com el Pare Manel.

L'enllaç.

dilluns, 21 de març de 2011

Debilitats fortes

Edurne Pasabán

“Un amor imposible me convirtió en himalayista”

Tengo 37 años. Nací en Tolosa y vivo en San Sebastián. Soy ingeniera y MBA por Esade. Subo montañas: soy la primera mujer en coronar los 14 ochomiles del planeta. Estoy soltera y sin hijos. No me interesa la política. De tanto ir a Nepal se me está pegando el budismo.

Ha subido a lo más alto.

Aunque yo no me sintiera en lo más alto.

¿No?

En mi vida diaria me he sentido muy poquita cosa, y he intentado suicidarme varias veces.

¿Cómo?

Pastillas, cortándome las venas… y al final llamando siempre al 112, que me salvaba. Quería llamar la atención, supongo…

¿Cuándo fue eso?

En el año 2006: ya tenía ocho de las catorce montañas de ocho mil metros de la Tierra.

¿Y qué le pasaba?

¡No quería vivir! No salía de la cama, sentía que no valía nada, no me quería: encerrada a oscuras, no quería ver a nadie… Es tan, tan jodido… Los demás decían: “¡Pero si lo tiene todo!”. Pues yo no lo veía. ¿Cómo llegué ahí?



Per seguir llegint La Contra de La Vanguardia (21/03/11),aquí.

dijous, 10 de març de 2011

No dóna diners saber pensar

EL MERCAT CONTRA LA FILOLOGIA
10.03.2011 - 08:54
"El mercat contra la filologia"

ERNEST FOLCH


En un moment delirant de l'entrevista publicada dilluns passat a l'ARA, el conseller de Sanitat Boi Ruiz deixava anar una de les frases sorprenent de la temporada: "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Concepte que ell mateix ens traduïa al cristià: "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat". Més enllà que és realment curiós, extravagant i inèdit que el conseller de Sanitat es posi a parlar dels estudis de filologia clàssica, la frase no és una anècdota ni encara menys una casualitat.

Pot haver-se-li escapat, però no és cap errada. Com a mínim, no és en cap cas una iniciativa solitària del nostre nou conseller. Perquè del que es tracta és d'introduir la lògica del mercat en totes les accions i declaracions d'aquest nou govern, que ja s'ha tret la careta i dispara a tort i a dret, ara un conseller i ara l'altre, contra tot el que soni a despesa inútil en l'administració pública. Els consellers ja només conjuguen un verb: jo retallo, tu retalles, nosaltres retallem. Un dia ens despertem sense operacions a la tarda, una altre dia anem a dormir sense Museu del Còmic i, ja ho veuen, un dia d'aquests ja no tindrem estudis de filologia clàssica. Amb uns senyors que han vingut a explicar-nos les virtuts del gran Mercat, suposo que pensant-se que els consellers que hi havia abans eren tots rucs, la pobra filologia clàssica només és un destorb desagradable.

No sé si Boi Ruiz es referia, quan menyspreava la filologia clàssica, a les excel·lents traduccions d'Homer de Miquel Dolç, a la monumental traducció de l' Odissea de Carles Riba, o als estudis que encara ara Carles Miralles té la gosadia de publicar. És veritat, totes aquestes foteses no responen a la lògica de mercat i, per tant, segons aquesta argumentació tan clara, precisa i irrebatible, caldrà eliminar-les. Segur que tampoc no és gaire comercial, per seguir tan sols amb la filologia, defensar l'obra de Pompeu Fabra o de Joan Solà. Recomano a Boi Ruiz que es llegeixi els seus llarguíssims diccionaris, les seves interminables gramàtiques: de ben segur que els trobarà prescindibles i fora de mercat. Quants maldecaps, i sobretot quants euros inútils ens podríem estalviar si no tinguéssim la filologia clàssica i, per tant, la cultura.

Si aquest conseller ja és temible quan parla del que coneix, imaginin què pot passar quan parla de qüestions sobre les quals no és competent. En qualsevol cas, que ningú s'enganyi: les seves idees sobre la filologia clàssica traeixen un pensament íntim, però responen a una directriu general: es tracta d'estalviar, retallar, contenir, tallar i escapçar. Es tracta de buidar l'administració pública de continguts amb l'argument que se li han de retallar les despeses. Es tracta, com admet el mateix Boi Ruiz a l'entrevista, de traspassar competència de l'àmbit públic al privat i es tracta de fer-ho tot segons una lògica purament de mercat. Aquesta és la nova llei, la nova ideologia. I el problema no és només que a Boi Ruiz se li n'hagi anat la mà sinó que la descoordinació és còsmica.

¿El president Artur Mas pensa sortir d'una vegada a explicar-nos quin és el seu pla per a Catalunya, a banda de retallar i escapçar? ¿Podem saber quin és l'abast global de la retallada sense que ens ho hagin de dir per separat les conselleries de la Generalitat? ¿Aquest govern pensa dir-nos com resoldrà la crisi, a banda de resoldre la seva pròpia crisi? ¿Podríem començar a saber si les opinions dels consellers, com aquest atac a la filologia clàssica, són patinades de tertulians o bé responen a accions que es duran a terme en un futur concret?

Potser també estaria bé saber, ara que anem topant amb declaracions d'un conseller sí, i un altre també, si hi ha un pla concret per privatitzar en els propers anys la medicina i l'educació o són tan sols insinuacions de cafè.

Molt Honorable President, agrairíem que acabi amb totes aquestes especulacions i surti d'una vegada a explicar-nos-ho tot amb precisió. Som tot orelles.

Informa: ARA

Tret d'aquí.

dissabte, 5 de març de 2011

dimecres, 2 de febrer de 2011

dijous, 20 de gener de 2011

L'últim àpat



Últims àpats dels condemnats a mort.

Tret d'aquí i el treball del fotògraf, aquí.